Algunes i alguns ens hem enamorat bojament.
Tant que fins i tot ens hem oblidat de nosaltres mateixes. Hem oblidat qui som, què volem, què ens agrada i hem cregut que el sentit de la nostra vida estava al costat d’una única persona. Aquella, i cap altra.
I si pugem l’aposta i diem que aquest enamorament mai no ha sigut correspost? Bé, pot ser que ens hagi passat algun cop, no mentirem…
I que l’enamorament s’hagi convertit en obsessió?
De fet, pot ser que l’enamorament sigui sempre obsessiu?
Un cop vaig llegir (i em disculpareu, perquè no recordo on) que t’obsessiones per algú en el moment en què hi ha absència de l’altre. No pots obsessionar-te si hi ha presència.
L’amor, passat per aquest filtre, per tots aquests matisos, és quelcom dolorós i destructiu. Podem, inclús, anomenar-ho amor?
Carta d’una desconeguda ens desperta aquestes qüestions, entre moltes altres. Però, el que és més curiós de tot és que són preguntes que la protagonista mai no s’arribarà a plantejar. La puresa i la innocència del personatge fan que, com a lector/a, visquis encara més contradiccions i et sorgeixin més dubtes sobre allò al qual anomenem amor.
“Perquè tu vols només la superficialitat, el joc, l’entretenir-te, et fa por deixar-te implicar en el destí d’un altre.”
