La familia és una família més. Una de moltes. De milions que existeixen i que han existit. Podria ser que, inclús, en algun moment del relat, et sentis identificat/da amb algun dels personatges… La que no encaixa, el que vol ser reconegut i estimat, la que es rebel·la contra si mateixa, el que ha après a encaixar.
Un dels recursos més interessants que s’utilitza és el canvi de narrador/a al llarg dels capítols. Ara el món intern d’un dels fills, ara la visió d’una de les filles. Però… i la perspectiva dels pares? És l’únic cosmos al qual no podrem accedir com a lectors/es. Padre i Madre, tal com són anomenats a l’obra, són aquests dos personatges universals i inabastables. Incomprensibles. La seva veu genuïna no és escoltada (només és possible observar-ne la conducta externa) potser per la falta de transparència que els progenitors tenen amb els fills/es (?)
Durant el transcurs de la narració, anem vivint les aventures i desventures dels quatre germans/es. Infantesa, adolescència i adultesa. No segueix un ordre de temps lineal.
En cada etapa vital, es pot albirar alguna empremta, de vegades molt subtil, que la infància ha deixat en els/les protagonistes.
I, al final, un capítol inesperat, que ens fa veure que la humanitat i la intimitat de les persones no és perceptible a simple vista.
