“Es difícil encajar en un pueblo de pájaros cuando eres un ciervo”.
El significat d’aquesta frase de la contraportada i la bellesa de la il·lustració de la portada van ser suficients per captivar-me. Aquí te n’adones de la importància de l’estètica.
El contingut del llibre, però, no va decebre pas les meves expectatives. El verano en que llegaron los lobos és d’aquelles lectures que no pots aturar. Que vols trobar qualsevol moment del dia per saber com continua; i, que això succeeixi, és una gran part de la màgia de la lectura.
Un dels temes principals que travessa l’obra és el sentiment de pertinença. Totes volem sentir que encaixem, que formem part d’una comunitat, d’un col·lectiu. Però, pot ser que això impliqui renunciar a la pròpia individualitat, a la pròpia manera de ser. Aquesta dualitat entre el grup i la persona és el que experimenta la protagonista. Sovint, perquè, com l’aneguet lleig, no estem en el cercle indicat. Però, en el llibre, es presenta una situació en què l’amor i l’acceptació jugaran un paper important.
El verano en que llegaron los lobos és, doncs, també, una oda a l’amistat. Més enllà dels “amors d’estiu” (i dels sentiments ambivalents que poden provocar-nos), allò que es manté són els amics i amigues.
Pilars que ens sostenen.
Cercles de confiança.
Persones permanents.
.jpg)
